Què s’entén per patologia psicosomàtica? La medicina ha oscil·lat entre dues tendències oposades pel que fa als orígens. Per una banda, una concepció basada en l’anàlisi específica i mecanicista de la malaltia que busca la lesió anatòmica-clínica i una altra que concep la malaltia com una reacció global de la persona (incloent-hi el seu caràcter) i que per tant, té en compte els aspectes psicològics.

Aquesta última concepció, holística i dinàmica, prefigura l’acostament psicosomàtic modern. És a dir, rebutja una antiga dissociació i té en compte la importància de la relació psique-soma, on les afeccions solen afectar la persona com una unitat.

El malalt sempre s’ha vist com a home malalt”, però des de Sigmund Freud i la creació del moviment psicoanalític, es van poder introduir els aspectes emocionals i personals com a factors etiopatogènis d’emmalaltir.

Es tracta de donar continuïtat als fenòmens somàtics, entenent-los com a part d’un univers simbòlic, és a dir, com a missatges corporals que poden ser interpretats de la mateixa manera que un altre sistema de comunicació.

Per l’Escola Psicosomàtica de París (P. Marty, M. de M’Uzan, C. David i M. Fain, 1993) el «psicosomàtic» està caracteritzat per una insuficiència en la «mentalització», el què li impedeix l’expressió psíquica dels seus conflictes. La càrrega de les emocions, mal vehiculada i poc o mal elaborada i integrada per les funcions mentals, es compromet ràpidament per la via corporal.

En l’entrevista mèdica o psicològica el cos és viscut com una cosa aliena, com un objecte molest que posa en risc la seva sobreadaptació. En general el pacient no estableix cap relació amb algun esdeveniment de naturalesa emocional pròpia.

Veuen al professional com algú a qui només li han d’explicar el que els passa i del qui esperen que el curin. Per això, considero que el psicoterapeuta que tracta a un pacient psicosomàtic necessita la cooperació d’un metge. Com Winnicott: «no massa científic», és a dir, en la mesura del possible, convé evitar els psicofàrmacs i acudir a psicoteràpia, per posar en paraules aquestes emocions que donen símptoma.

Si el trastorn psicosomàtic produeix greus malalties orgàniques, el subjecte hauria d’acudir, a més del psicòleg, a l’especialista que li correspongui en funció de la seva malaltia, amb la finalitat de posar en comú tots els factors que intervenen en l’inici o transcurs d’aquesta. Apostar per un tractament interdisciplinari és la millor garantia d’èxit terapèutic.

No hi ha cap resposta

Deja una respuesta