La respiració és un procés fisiològic en què s’agafa i treu aire pel nas per netejar-lo, humidificar-lo i escalfar-lo i que així entri a les vies aèries superiors per a seguir el seu trajecte per bronquis i pulmons i realitzar un bon intercanvi de gasos: agafem O2 i traiem CO2.
Durant el trajecte que fa l’aire hi ha diferents estructures anatòmiques implicades tals com els bronquis i pulmons, però també la graella costal, l’abdomen, el múscul diafragma i el sistema nerviós i el cardio-pulmonar.
La respiració oral, és a dir, agafar aire per la boca, només hauria de donar-se en moments concrets, com els moments d’esforç físic en què el pas de l’aire per les foses nasals no és suficient o quan hi ha una infecció respiratòria transitòria.
L’hàbit de la respiració bucal
La respiració nasal és el tipus de respiració pel qual l’aire entra lliurement pel nas i els llavis es tanquen; en aquest moment, la llengua s’eleva i es projecta cap al paladar de manera anatòmica i funcional. Si la respiració es torna bucal, la llengua fa un descens per a permetre el pas de l’aire. Us ve de gust provar la diferència?
Els respiradors bucals els podríem dividir en:
Vertaders respiradors bucals
- Obstruccions respiratòries funcionals: els nens poden tenir unes amígdales o adenoides grans, desviacions del septe nasal, infeccions respiratòries o rinitis al·lèrgica, entre d’altres.
- Mal hàbit respiratori: nens que tenen una deglució atípica, succió del polze (la pipa) que condiciona el tipus de respiració o inclòs en nadons, una tensió de la cadena muscular posterior que causa una adaptació del cos i un posicionament mandibular diferents.
Falsos respiradors bucals
Nens que tenen la boca oberta però que respiren pel nas, ja que a la boca hi ha una obstrucció d’etiologia variada i que cal observar i diagnosticar, principalment a nivell mèdic pediàtric.
Algunes manifestacions clíniques de nens que són respiradors bucals:
- Roncar: el ronc és un soroll que fa l’aire en passar per una via superior estreta i és símptoma comú del qual coneixem com a trastorn respiratori del son.
- Poc desenvolupament facial: cara petita o allargada, pòmuls i nas petits en relació amb la resta de la cara.
- Canvis mandibulars: mossegada creuada o oberta, apinyament de les dents o deglució atípica.
- Canvis esquelètics: tòrax enfonsat per excés d’esforç respiratori, diafragma bloquejat, cifosis o lordosis molt marcada.
Si els infants o els nadons no dormen bé a conseqüència d’una incorrecta respiració, sigui per obstrucció respiratòria o per mal hàbit, cal treballar-ho per a donar una solució, doncs dormir és una activitat necessària per al cos, ja que permet recuperar l’equilibri i l’estat psicològic d’un mateix. El son té un paper fonamental en el desenvolupament i benestar infantil, ja que afavoreix el procés d’atenció, memòria i ajuda a consolidar tot allò que s’ha après.
Si detectem que el nostre nadó no dorm bé, li costa agafar el son o que els petits tenen una respiració bucal, la primera i bona opció és acudir al/la pediatre/a de confiança perquè realitzi una exploració. Un cop realitzada aquesta, el següent pas és visitar tant un odontopediatra com un fisioterapeuta i osteòpata especialitzat en pediatria.
Ambdues professions, i cadascú des de la seva competència, valoraran des del punt de vista funcional, anatòmic i mecànic el perquè d’aquesta respiració bucal, dels roncs o de la posició mandibular i d’aquesta manera, amb un treball de teràpia manual o exercicis actius, s’optimitzarà la respiració i s’alliberaran les tensions produïdes per les posicions compensades amb la respiració bucal. No ens hem d’oblidar dels logopedes, ja que a nivell funcional poden treballar sinèrgicament amb nosaltres, els fisioterapeutes i osteòpates, per a la millora i estat global dels més petits.
