Es podria dir que «som el nostre cos». El cos es mou amb nosaltres, no podem deixar-lo allà on està, per a anar-nos-en a un altre lloc. Si emmalalteix, la persona en tota la seva integritat està malament. I a la inversa: si un està preocupat, també el seu cos està agitat.

L’estreta relació que tenim amb el nostre cos es mostra amb claredat en el símptoma psicosomàtic. Quan somatitzem, en comptes de pensar i donar paraules a tot el que ens inquieta, ho vivim i manifestem en el cos.

Tots, de tant en tant, ens desfem de les nostres preocupacions a través del cos: cefalees, dolors abdominals, irritacions a la pell, dificultats respiratòries… El problema apareix quan les somatitzacions s’estenen en el temps i es presenten reiteradament, alterant la nostra vida i afectant la nostra salut. En altres paraules, el problema sorgeix quan el símptoma psicosomàtic a través del qual hem anat manejant, tapant, o resolent temporalment els nostres problemes, arriba a ser tan molest que deixa de constituir una solució. Com diu el refrany: «és pitjor el remei que la malaltia».

En aquests casos, la psicoteràpia pot ajudar la persona a comprendre la seva tensió, que d’una altra manera es queda al cos, destorbant i actuant pel seu compte.

El cos és com un llenguatge: parla de nosaltres, de la nostra història i de la nostra vida. Si el símptoma psicosomàtic troba la via del diàleg i del reconeixement, pot desarticular-se, i passar de ser una dificultat a una possibilitat de trobar noves maneres de fer front a les nostres experiències.

No hi ha cap resposta

Deja una respuesta