La nostra vida emocional es compon d’una sèrie d’estats interns fluctuants que en molts casos varien d’un moment a un altre. La nostra capacitat per a l’optimisme depèn de la nostra confiança en poder experimentar emocions de diversa índole sense quedar-nos atrapats en elles.
Sabem que molta gent divideix el món entre optimistes i pessimistes, com si tot fora estrictament blanc o negre. Però quan se’ls demana que s’analitzin a si mateixos, d’una manera que potser no havien fet mai, la cosa es torna molt més complexa.
L’optimisme sorgeix com a conseqüència d’un sentit intern de control sobre el nostre estat anímic, una mena de sentit autònom de confiança. Per això, els optimistes saben que poden controlar el flux i reflux de les seves emocions internes, ja que es troben al timó de les mateixes.
Parlem d’autosuficiència i capacitat per a l’autonomia quan, en un moment donat, el nostre autèntic món interior és el millor de tots els mons interiors possibles: un món que potencia el nostre benestar i sentit autònom de control.
Sentir-se optimista és un reflex de la nostra confiança i experiència en la mateixa capacitat d’autoregulació dels estats emocionals, especialment d’aquells negatius i dolorosos. També, és una predisposició per abordar els reptes i les inclemències de la vida.
No es tracta d’una característica estable, permanent i inamovible. I això és bo, perquè significa que petits canvis en la nostra capacitat d’autoregulació poden conduir a grans diferències en el temps que passem en un estat emocional agradable i tranquil.
Ens hem d’esforçar per saber el que realment ens agrada fer, allò que ens entusiasma i ens fa feliços. Hi ha una relació recíproca entre la capacitat per experimentar una sensació de control i domini sobre el món que ens envolta i l’habilitat per lluitar contra les nostres pors internes i sotmetre’ls.
No hi ha cap resposta