El patiment psíquic és quelcom inherent a la condició humana, però les seves manifestacions poden mostrar variacions en funció de cada època. Tractar d’analitzar les coordenades actuals ens permet conèixer amb major profunditat les conseqüències subjectives de la modernitat i interpretar les noves modalitats que pren el malestar en l’actualitat.

L’actual procés de depreciació de la paraula, dels ideals, de la llei i de l’autoritat ha provocat una transformació ferotge d’allò social, familiar i personal.

La societat actual està generant modificacions en els vincles socials a un ritme vertiginós. Els dispositius tradicionals de relació dels subjectes amb l’altre s’han fracturat. Aquest fet genera una major segregació i un increment de les desigualtats en la societat.

Les pantalles distancien els nostres cossos, afebleixen els nostres vincles i fomenten una satisfacció on l’altre sol quedar exclòs. Tanmateix, la pandèmia causada pel coronavirus ha provocat que la comunicació telemàtica hagi permès mantenir els vincles socials. Aquest fet ens ha permès constatar com els subjectes amb dificultats de relació i comunicació, com és el cas dels autistes i aquells que presenten processos psicòtics, han trobat en les pantalles una finestra des d’on aproximar-se al món, preservant-se de la demanda excessiva de l’altre. 

D’altra banda, la concepció de la família també ha sofert intenses transformacions. Hem passat d’una concepció de la família fundada en l’autoritat i en els valors religiosos i paternalistes, a la diversitat de patrons familiars, de filiació i de relació entre els sexes.

Els límits es desdibuixen i la concepció d’autoritat es transfigura. Els referents i els models anteriors han quedat obsolets i actualment ens trobem amb multiplicitat de referents religiosos, polítics, ètics i educatius o amb una creixent manca de creences. Aquest fet genera un efecte de desconcert i una intensa inquietud.

Vivim immersos en la immediatesa, en el miratge del dret a la satisfacció, en l’errònia percepció d’un món sense límits i el fal·laç convenciment que «tot és possible». Procurem desafiar l’aïllament, el buit d’identitat, l’avorriment i la cerca del desig a través de l’adquisició d’objectes de consum, però justament ens topem amb una major vivència de soledat i de buit. El dolor, la tristesa i la pèrdua intenten ser escamotejats. El malestar i el patiment han estat relegats a un imperatiu de «felicitat, èxit i plenitud».

La depressió, l’angoixa o els atacs de pànic, els trastorns en el cos (trastorns alimentaris, dificultats de regulació en els infants, la fibromiàlgia…), les addiccions, la violència, les dificultats per establir vincles amb els altres o comunicar-se han esdevingut els principals motius de patiment mental en la societat actual.

Aquestes noves modalitats de malestar són classificades i estandarditzades en els actuals sistemes de classificació diagnòstica. El símptoma s’exclou de tota subjectivitat i queda reduït a un trastorn que implica un tractament estandarditzat i protocol·litzat que exclou les particularitats de cada subjecte.

Les dificultats de la vida quotidiana; l’elaboració de les dificultats amoroses, la culpa, la por, la mort, la tristor, la desesperança o la incertesa i les respostes que inventa el subjecte sovint es psicopatologitzen o es medicalitzen. Existeix un cert intent de normalitzar i educar a la persona per respondre a l’Ideal de normalitat actual, fortament condicionat pel discurs neoliberal.

En aquest context, la paraula afavoreix l’encontre amb l’altre, possibilita la construcció d’un espai d’interrogació i elaboració on anomenar i desxifrar els motius del malestar, assumint una responsabilitat i acceptant les pròpies singularitats. Fet que possibilita cercar un lloc en el món més acord amb el propi desig i menys envaït pel patiment.